El Disseny De Monk busca un equilibri entre l’obertura i la llegibilitat dels humanistes sense serifs i un caràcter més regularitzat de la plaça sense serif. Tot i que originalment va ser dissenyat com a un tipus de llatí llatí, es va decidir ben aviat que necessitava un diàleg més ampli per incloure una versió àrab. Tant el llatí com l’àrab ens dissenyen la mateixa ració i la idea de la geometria compartida. La força del procés de disseny paral·lel permet als dos llenguatges tenir una harmonia i gràcia equilibrades. Tant l'àrab com el llatí funcionen perfectament junts amb mostradors compartits, gruix de tija i formes corbes.


